Parlam d'Europa amb Gabriel Busquets

Josep Pons, ambaixador i membre del Comitè executiu del CIBAME, en la seva presentació va destacar:

Gabriel Busquets és un diplomàtic mallorquí molt competent, de gran serietat i capacitat. Pertany a una fornada de diplomàtics mallorquins que van ocupar llocs d'alta responsabilitat al Ministeri d'Afers Estrangers entre el 1985 i el 2000. Un fenomen que no ha tingut repetició. Potser el caràcter mallorquí, tranquil, sigui adequat per a la diplomàcia.

Gabriel Busquets té un currículum envejable en què destaca els gairebé 20 anys dedicats a les qüestions del Mediterrani i de l'Orient Mitjà. Carrera professional brillant sent irrellevant el color polític dels governs a què ha servit. Això diu molt de la seva professionalitat i preparació. Un dels pocs diplomàtics espanyols que ha estat destinat al Marroc ia Algèria i l'únic que a més a més ha estat Director General de la política exterior de la regió.

El Mediterrani ha estat escenari de lluites pel domini i possessió de terres i ha estat lloc de creixement de les grans religions monoteistes. Avui dia també és lloc d'extrema violència en el conflicte d'Israel i Palestina.

Gabriel Busquets està preparat per analitzar la situació regional de la Mediterrània, dins del grup de grans experts que ha tingut sempre el Ministeri d'Afers Exteriors

Gabriel Busquets:

Hi ha interdependència a la Mediterrània. La seguretat i l'estabilitat de la regió afecten la seguretat d'Europa mitjançant múltiples elements: terrorisme, immigració il·legal, tràfics il·lícits, canvi climàtic, etc. És un espai molt fragmentat on han desaparegut els somnis d'integració i han aparegut múltiples conflictes. El Sahel ja no és pas una barrera que ens separava de l'Àfrica. Al segle XXI hi ha un canvi de paradigma amb els atemptats de l'11 de setembre, amb la guerra de l'Iraq o amb les anomenades “primaveres àrabs”. Per a Espanya el que passa a la regió i sobretot al Magrib, és una qüestió vital, és una prioritat de política exterior. Hem d'estar molt actius tant de manera bilateral com multilateral o al si de la UE.

Als anys 90 comença la voluntat europea d'actuació ja que abans actuaven més aviat les polítiques nacionals que tenien moltes limitacions i que van ser insuficients per fer front a la dimensió dels problemes. El moment decisiu és el Consell Europeu de Cannes (juny de 1995). A partir de llavors tots els països europeus s'ocupen de tot deixant de banda la divisió anterior on uns països d'Europa central s'ocupaven d'Europa oriental i que els països del sud s'ocupaven de la Mediterrània. Això ens porta a la conferència de Barcelona del 1995 que inicia un procés obert, no imposat, amb una agenda política, econòmica, una zona de lliure canvi i acords d'associació de la UE amb cadascun dels països. Eren ajudes condicionades a canvi de reformes que poguessin conduir al canvi polític i que afavorissin la integració regional. El 2010 té lloc les anomenades “primaveres àrabs” que impliquen transformacions radicals. Es paralitza la cooperació regional. S'intensifica l'ajuda per a les reformes, però cal tenir en compte que es tracta de països més propers al conservadorisme social i religiós que no pas al liberalisme europeu. D'altra banda, irrompen els països del Golf que patrocinen els canvis, però la guerra a Síria ia Líbia paralitza els canvis.

Hi ha dues grans qüestions a la regió que mereixen un comentari detallat:

LA IMMIGRACIÓ Avui té aspectes nous. A) Els països del Mediterrani Sud han passat de ser països que emetien emigrants a ser receptors d'immigrants en trànsit, cosa que els obliga a una gestió política. B) La situació del Sahel ja afecta la nostra seguretat i planteja nous problemes. Algèria ha de gestionar 6 mil quilòmetres de frontera. C) L'activitat de les màfies, des del Senegal fins al Sudan. Ara els països del Magrib també pateixen. Espanya va ser pionera amb els acords de readmissió per a la immigració il·legal, que han estat represos per la UE.

EL CONFLICTE DEL MITJÀ ORIENT Estem en una fase molt crítica de l'anomenat procés de pau que arrenca, sinó abans, amb la resolució 242 del Consell de Seguretat de 1967 després de la guerra dels Sis Dies que entre altres coses exigeix el dret de viure en pau dins de fronteres segures i reconegudes. El procés va tenir capítols successius amb la Conferència de pau de Madrid del 1991, el procés d'Oslo, els acords de Camp David i altres, així com la suspensió de tot el 2014. Els atacs terroristes recents de Hammas han provocat un gran impacte a Israel que per primera vegada s'ha sentit insegur, amb risc de supervivència de l'Estat. S'han posat dues propostes sobre la taula. D‟una banda, la suspensió de l‟acord d‟Associació de la UE amb Israel per violació de drets humans. No hi crec. A més, és l'única democràcia a la regió. D'altra banda, el reconeixement de l'Estat palestí que no és nou. Serà positiu si contribueix a la pau, si és una decisió que no divideixi la UE, si és una decisió que als països que l'adoptin es prengui amb un respatller parlamentari ampli, si es garanteix la seguretat d'Israel i la viabilitat de l'estat palestí. Hi ha un altre element interessant, la normalització d'Israel amb els països àrabs que crec que és a l'arrel de l'atac de Hammas.

Concloc, A la cooperació de la UE amb els països del sud de la Mediterrània s'han acumulat grans esforços (més de 20 mil milions des del 2007) i s'ha posat molta imaginació, però també s'han acumulat frustracions i crítiques. Els països àrabs volen el suport, la pastanaga, però no el pal. No volen la condicionalitat.

Davant d'això la UE ha de ser ambiciosa, no es pot conformar amb tenir un paper regional, ha de ser independent dels Estats Units en moltes qüestions. No podeu deixar de promocionar els vostres valors, però heu de combinar-los amb els vostres interessos. Hi ha països àrabs que no volen pagar aquest preu, no accepten els valors i aquí perillem davant la Xina o Rússia com a actors a la regió. La inacció no és una alternativa vàlida. Estem davant de la regió menys integrada del món. Hem de contemplar sempre la dimensió de seguretat i, per això, donar suport a una governança responsable.

Pel que fa a Espanya, el Magrib és el nostre veí. Necessitem una política de consens i Estat per a la nostra relació amb els països del Magrib.

[ Clicau sobre una imatge per veure-la ampliada ]